Si el feedback es aquest, hi haurà terra de sons durant molts anys!
Dissabte a la nit, tocades les deu, a la Garriga s’hi respirava calma. El Barça ja feia més de tres hores que havia guanyat la lliga i els pocs petards que van ressonar –massa ben acostumats a les victòries, aquests culers- ja quedaven molt enrere en el temps. Plovia. I, com acostuma a passar en un poble que es resisteix a esdevenir ciutat, l’oferta d’oci escassejava.
Enmig de tant assossec, com en aquell llogarret de la Gàl·lia, els amics de La Gatzara tenien preparada una vetllada deliciosa a la casa batejada amb el nom d’un Gran, el que va contribuir a fer de la Garriga la preciositat arquitectònica que és. A Can Raspall, doncs, s’hi van poder sentir sons d’aquesta terra que trepitgem, la nostra, que sovint no valorem prou.
La música de dissabte va ser d’aquella tranquil·la, cuidada i meditada, que convida a tancar els ulls; fer un glop de la millor cervesa del món –no és cap exageració- i paladejar-la amb delit; deixar-se guiar per Quart Primera i Inspira, que saben a què juguen.
El Pere Jou confessa que, en concerts d’aquest tipus, li agrada trencar la jerarquia que imposa aquest pam i mig d’alçada de l’escenari vers el públic i per això parla amb naturalitat entre cançó i cançó i commina als assistents a cantar, demanar i preguntar. I si amb això no n’hi ha prou, abandona el seu tamboret i arreplega una cadira per camuflar-se entre el públic i tocar els últims temes allà al mig, sense micròfon: només amb la seva guitarra i el seu potent raig de veu.
Després, és clar, seu en silenci al darrere de la sala per escoltar els seus admirats Inspira, que li agafen el relleu i segueixen el fil del concert com si ho haguessin fet així tota la vida.
I és que el Terra de sons és especial. Ho són els escenaris dels concerts, acollidors i amb una història aclaparadora; ho són els grups que hi toquen, que saben on van; i també ho són, d’especials, els organitzadors. Perquè no tothom pot disposar un festival de música, de sons, amb tant bon gust.
