lunes, 2 de noviembre de 2015

C'EST LA RENTRÉE




Comença el mes de Setembre i tot torma a la normalitat d'una tardor que  esquinça les hores veloçment.

Refem l’armari de la roba i també de nous projectes i de il·lusions i ens disposem a encentar un cicle que, esperem ens duri molts anys. Un nou projecte que ha comptar amb el suport de la Diputació de Barcelona, de l’ajuntament de la Garriga, de la Fundació Martí l’Humà, de la Fundació Maurí, d’entitats com la Gatzara i les Tortugues i de botiguers i comerciants que aposten pels productes de proximitat. Estem contents de poder treballar de manera transversal i amb gent tant diversa.

El projecte porta per nom RERAVERA. I no val dir-nos que segons el Digec RERAVERA s’escriu amb una “e” perquè ve de “rere”. Teniu raó…molta raó, però nosaltres hem agafat el Diccionari etimològic del Sr Joan Corominas i hem trobat que la forma Reravera (escrita amb “a”) es va formar al Baix Empordà com a simètric de primavera, per anomenar la tardor (pàgina 268 del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana).

RERAVERA és el projecte cultural de la tardor, dedicat als poetes del Montseny i a d’altres figueres que potser han quedat un xic eclipsades com és el cas de Pijoan. Les dues estades de Maragall, al Pla de la Calma són força conegudes, però l’amic que el va temptar i li va fer descobrir “la paraula viva” ha estat al nostre entendre, una mica oblidat. Per aquest motiu volem resseguir les vivències i la personalitat de Josep Pijoan (Barcelona, 1879 — Lausana, 1963), fent especial èmfasi al llibre que va publicar i que porta per títol “El Cançoner” i així poder fer un tomb per la cançó popular, les rondalles i dites, els oficis de l’època, la gastronomia, els jocs...per recuperar un xic de la nostra memòria històrica i col·lectiva.


Us deixem amb un poema de Pijoan:

Ofrena de mestratge a la cançó popular

En les costes del Montseny,
el cim d'enervada calma,
jo hi pugí per reposar
al faig d'ombra solitària.

De lluny sento un bon pastor
que al vent deia una tonada;
la cançó que altri ha dictat,
ell la deia trossejada.

Un per un recullo els mots
el bell escamp de posades,
i portat de compassió,
la refeia altra vegada.

—No hi vingueu, savis del món,
no us pareu aquí a escoltar-la,
que regeix la llei del cor
els misteris de la parla.

Podreu collir mots estranys,
podreu prendre dites rares,
pro mai tindreu sens amor
eixes veus que ragen clares—.