Seguim amb els sopars del Posem la Nota.
Han estat uns sopars diferents, un plaer per les oïdes i
els paladars i també per adquirir nous coneixements musicals. Al febrer vam
organitzar el concert de fado i a l’abril el de rumba. Dos concerts únics en un
marc incomparable com és la casa de can Ramos.
No ha estat només un plaer sensorial
ja que hem ampliat coneixements musicals. Els músics ens van fer una petita
xerrada sobre els orígens del fado i la seva evolució. El terme
"fado" prové del llatí (fadum), que significa destinació i en les
seves lletres s'expressen els mals moments de la vida: la malenconia, la
nostàlgia o les petites històries dels barris humils. Els seus orígens segueixen sent incerts,
sembla que és un gènere multicultural de balls cantats a Brasil, de gèneres
tradicionals locals de cançó i dansa, de tradicions musicals de les zones
rurals del país aportades per les ones successives d'immigrants a la ciutat, i de corrents de la cançó urbana
cosmopolita de principis del segle XIX. Gràcies a la cantant Amalia Rodrigues
(1920-1999), considerada com la millor exponent d'aquest gènere musical, el
fado es va popularitzar a nivell mundial durant el segle XX. Habitualment ho
canta un solista acompanyat per una guitarra portuguesa i una guitarra acústica.
I què hem de dir de la Rumba catalana....primerament ens
ve al cap el gran Peret o el Gato Pérez...però per arribar a reconèixer la
rumba catalana com un gran gènere musical han hagut de passar molts anys i que
sorgís una nova generació de músics que la fessin renéixer i ens ajudessin a
conèixer els barris “rumberos” del Raval,
la Vila de Gràcia, ciutats rumberes de la comarca del Maresme o els que molts
assenyalen com el bressol de la rumba catalana: la ciutat de Lleida on la seva
rumba es coneix com el garrotin. “Al
garrotín al garrotán de la vora vora vora de sant Juan” serveix per donar temps a la improvisació
d'uns versos àcids, de denúncia social o senzillament irreverents pel pur plaer
de molestar i dir el que es pensa.
