Ja hem tornat d’Irati que en aquests temps és una veritable meravella a pels ulls i per l’esperit. Com que amb el grup que acompanyàvem ja havien fet parts de la zona navarresa, aquesta vegada hem triscat per la zona francesa.
Ens ha fet molt bon temps en la pujada al Orhi, Oritxipia i Orbizkar. L’Orhi és el primer pic des del oceà que passa dels 2000 metres i té un aspecte molt singular i encisador. En l’ascensió ens acompanyen enormes aus de presa que no tenen por dels humans. Hi ha una dita: "Orhi'ko txoria, Orhi'n laket". L’ocell d’Orhi, a Orhi és feliç.
Hem pujat també al Lakora que amb els seus 1.877 metres és considerat com un dels cims més imponents de la zona de Belagua i és una de les ascensions més senzilles que es poden fer per aquesta zona.
Sempre ens quedem admirats de la “feina” que pot fer l’aigua durant milers i milers d’anys i el congost d’ holtzarte és una bona mostra . Una ruta curta però que val la pena de fer per a gaudir dels penya-segats de més de 200 metres de caiguda salvats per un espectacular pont penjat.
L’últim dia, com que en temps ens ha acompanyament gratament, hem canviat de paisatge i hem anat cap a la zona de la costa i hem caminat pel sender del litoral que va d’Hendaya fins a Saint- Jean-de-Luz. El camí ofereix una visió perfecta de tota la cornisa càntabra.
No podem deixat d’esmentar el bon col•loqui que hem tingut revisat els continguts del llibre del “guardián invisible” de Dolores Redondo. Aquí l’hem gaudit més ja que nosaltres també ens trobàvem rodejats del paisatge humit dels boscos navarresos i hem pogut entendre molt millor tota la mitologia que envolta aquestes terres.
