Avui us oferim un post, potser una mica llarg, però que val la pena de llegir i així aprofitem per recordar a Joaquim Santasusagna i Vallès, un reusenc escriptor i periodista incansable, excursionista de soca-rel i com assenyala la revista Muntanya, defensor d’ un model d’excursionisme “fonamentat en una estretíssima vinculació entre nació i excursionisme. L'esperit de l'excursionisme no és només un sentiment, sinó sobretot un ideal i un compromís amb la nació”.
Podeu ampliar informació a http://muntanyanet.blogspot.com/2007/02/joaquim-santasusagna-naci-i.html
Aprofitant que hem fet i la farem durant tot l’estiu la travessa Carançà_Thoés, us oferim una part del seu escrit titulat “regió paradisíaca” que forma part del llibre “Les serres encantades” Impressions pirinenques (1936).
REGIÓ PARADISÍACA
A la collada de Noufonts ens trobem voltats de muntanyes nues, pelades, imposants. Seduïts per la superba majestat d'aquest muntanyam pedregós, sense una mata de verdor, semblem disminuïts, gairebé un no-res. En direcció a Núria veiem les tosses amples i massisses del Puigmal i del Puig del Segre. En la banda oposada i en totes direccions, hi ha un il•limitat panorama muntanyós. En mig del coll, es troba una creu que fa adornar la proximitat de Núria:una inscripció comanda als pelegrins que vénen de Fontpedrosa de “chanter” la salve en llatí que conté.
La sensació lleument basardosa, produïda per estar entremig d'altes i esquerpes muntanyes, i que vol atenallar-nos l'esperit, triomfa en ésser al coll de Nou Creus i al de Carançà. L'encongidor efecte de trobar-nos empetitits, dins de la immensitat, ens agavella. Un paisatge de fortitud feréstega ens té presos.
Quan hom davalla pel tarterar que hi ha sota el coll de Carançà vers l'inici de la vall de Toés, aquest to imposant varia una mica. A baix, tot és quietud i abandó, tot és desert i àrid; hi fita l'espai, profunda i vaga, la “mirada blavosa dels estanys”. La boira, ara, amaga les perspectives d'enfront i el lloc sembla tancat. Quan s'hi arriba, s'està entremig d'una gran desolació. Un silenci intens aquieta l'aire i tot el paisatge sembla imposar gravetat a l'ambient. Després, els estanys que s'escampen per la coma trenquen la tètrica i descarnada nuditat de la penyatera.
L'estany blau de Carançà es troba, sota el coll, reclòs entre pedregam i a l'ombra d'alteroses carenes i sobergs pics. El silenci, en aquest paratge, és absolut. Les aigües, d'una tonalitat certament blavenca, són lleugerament replegades pel vent, que sembla acaronar-les. Encara que el paisatge sigui quietament feréstec i ens imposi una gran sensació de solitud, no té aquella força superior del paisatge carener. S'agafa a l'esperit, però amb un to més baix.
L'estany Negre sota el pic de l'infern, està tot arredossat i sovint ple d'ombra. La seva aigua quan s'escola, deixa un rastre negrós, però té, a l'estany, altres matisacions. Agafa tons verds i rosats. Les aigües que neixen comencen a córrer per la vall que s'inicia, limitada, a banda i banda, per alterosos murs i pics.
S'ha davallat de la collada de Carançà amb el cor encongit per l'aspecte august i imposant de les altures, però quan s'és a l'estany Gran, que després es troba i que gairebé agafa tota la vall per ample i fins sembla que tingui un petit onatge, tremolen totes les fibres del cor, com un alliberament. Es veuen en els vessants avets ombrívols, la vall deixa el seu aspecte feréstec i enderrocat per aclarir-se d'herbei i de mates i ara el sol fins esquinsa els núvols per somriure amb la verdor. Si ens girem enrera, les altes muntanyes, d'un color imprecís, entre gris i rosat, els contorns de les quals comencen d'esfumar-se amb la distància, afegeixen al paisatge un to més. Tot l'ambient vibra en una simfonia de bellesa. Enfront, la boira va alliberant la vall i no triga a fodre's en l'espai, abandonant-nos totes les perspectives.
Novolem aturar-nos massa davant les gràcies enciseres d'aquest paisatge de meravella. Hi romandríem qui sap lo temps; se'ns hi perdrien, sense cap remor, les hores. L'aigua,amansida en els llacs, ara s'eixoriveix: llisca juganera pels planells esgraonats o salta enfurismada en els desnivells violents. El seu passatge cada vegada és més fadesc. Tant, que no ens sobtaria gota de veure aparèixer, al mig del corrent, una goja, restada en aquest indret i perduda d'enamorament per le seves gales. Sovint, l'aigua forma cascades d'esplèndida bellesa, mig ocultes entre la riquesa de l'arbreda.
El color tendre i clar de les jaces té una gran suavitat i contrasta amb el verd negrós dels avets i les feresteguesa dels rocatam dels costat de la vall. Malgrat aquest contrast, les dues notes rimen amb perfecta harmonia. La jaça gran de Carançà fa de molt bon veure. Es extensa, neta, meravellosa de fina verdor. Els bous i les vaques, calms, hi pasturen. Els petits, amb un morret tendre i rosat, miren sorpresos; els grossos embolcallen d'una llarga mirada i, alguns, grunyen sordament. El vessant d'enfront és atapeït d'avets i, dessota, l'aigua del riu remoreja la seva cançó eterna.
No trigàrem a trobar el vell camí forestal que mena a Toés. Davalla amb una gran suavitat i passa per entremig d'una vegetació ufanosa i esplèndida. El rocatam s'acumula pintorescament al pas de l'aigua, la qual s'hi rabeja esbojarrada. Entre la gran varietat d'arbres que exornen els vessants i el curs del riu, abunden els xops i els avellaners. La verdor és tan espessa que no deixa veure l'altra vora i fins, de vegades, cobricel•la el viarany.
No és luxuriant, sinó frescal, flonja i atapeïda. Aquest camí semblaun pas d'àngels. El bruit de l'aigua inquieta és la música que s'adiu amb la magnificència dels paisatge i encara el realça.
S'ha transcorregut per tres estats d'esperit davant de tres paisatges diferents i graduats: l'àrid dels estanys veïns de la collada; el plàcid de les jaces deliciosament suaus, i el que està embellit per l''esplendidesa de l 'arbriu. Però no està exhaurida encara l 'emoció del paisatge. Li manca l'apoteosi: les gorges de Toés. Cal emmudir-se davant de llur magnifica grandiositat. El riu passa per un engorjat estret i elevat i fins de vegades, esguardant enlaire, a causa de la vegetació, ni es veu la blavor del cel. Els murs són verticals. El riu es llença entremig d'ell i, saltant i botzinant, corre frenètic tant aviat cap a l'un costat com cap a l'altre, per aa sortir del caòtic laberint. Fins un hom arriba a dubtar si la vall pot tenir sortida i si no s'haurà perdut en un indret feréstegament abandonant. Aquesta visió cohibeix i admira. S'és davant d'un cas esverador. Abandonem-nos, però, a l'efecte de la grandesa! Tot això és gegantí i imposant. Només els cíclops podrien passar-hi tranquil•lament. O els que posseeixen una completa aridesa interior, o els que tenen esmolada la sensibilitat. Les gorges de Toés ve que perden salvatgia, sense mancar de grandiositat; no triguen a acabar en sec; però ample, apareix la vall del Tet, humilment rient. El nou paisatge, tot i ésser bell, enlluernat com hom està, resulta mig anodí.
