Caminar és més que el fet de moure les cames: primer la dreta, després l'esquerra, primer l'esquerra, després la dreta...Caminar és senzill però alhora sublim. I per això us adjutem un article que hem trobat a la revista Muntanya http://personales.ya.com/muntanya/articles/caminar.htm que realment val la pena llegir
Segons que diuen els diccionaris caminar és l’acció de traslladar-se d’un lloc a un altre. Aquest acte ben simple està a l’origen de l’hominització en el sentit més purament biològic. Caminar ens constitueix: som sempre en camí i fins i tot el camí és la metàfora primera de la vida. Però com passa sovint, el sentit i transcendència que se li pot donar a un acte material pot anar molt més enllà del seu significat fàctic. La lectura recent de dos llibres ens ha portat a reflexionar-hi. Aquesta primavera s’ha publicat la primera biografia en castellà del filòsof americà Henri Thoreau (Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed.Acuarela). És un text que ens acosta novament a una figura i un pensament que tot i el seu origen històric molt concret -l’Amèrica dels pioners al segle XIX- manté una vigència plena i creixent. Thoreau fou un pensador i activista amb un compromís radical amb la natura i amb els drets civils del ciutadà. Potser la seva obra més coneguda sigui Walden, on explica l’experiència de vida solitària al bosc, en contacte amb la natura. Però de tota la seva producció escrita també en destaca una obreta aparentment menor, amb un títol ben simple: Caminar. En poc menys d’una cinquantena de planes Thoreau ens proposa una senzilla, bella i contundent defensa de l’art de caminar com una de les activitats més nobles de la persona.
El text –i la proposta moral implícita de l’obra- està construït a partir del concepte de Sautering (deambular), entès de la manera més perfectament planera i immediata; talment com s’entenia a l’Edat Mitja, és a dir, en el moment en que un passejant era simplement aquella persona ociosa que vagarajeva pel camp, que anava d’una bada a l’altra, mig captaire, creient i tafur, demanant almoina per anar a Terra Santa. La idea que tot aquell qui camina aspira a trobar una certa plenitud, una mena de terra santa implícita, li permet desenvolupar una bella metàfora. Per Thoreau qualsevol caminant ve a ser una mena de pelegrí en ruta cap a l’interior d’ell mateix. Com el riu cerca el mar, qui camina es busca a si mateix tricant corriols enllà. Caminar vindria a ser com una lluita amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia feblesa. És una creuada que ens crida al nostre interior perquè ens posem en marxa i reconquerim la nostra peculiar i intransferible “Terra Santa”, que no és altra cosa que allò que els savis antics haurien anomenat la nostra ànima. No hi ha riquesa capaç de comprar el temps, la llibertat i la independència que dona el fet de caminar. El caminador forma part d’una germandat, la dels escollits, la dels qui fent camí es fan a si mateixos. El caminant es pot sentir a casa seva a tot arreu, però per ser un bon caminador has de simplificar la teva vida i estar en pau amb el món.
També profunditza Thoreau en la necessitat de comunió amb la bellesa intrínseca i fonamental que tenen les coses simples i senzilles de la natura, i amb la necessitat de l’home en retrobar-les. Desenvolupa el que ell anomena “mite de l’Oest”, és a dir, d’allò salvatge i posa una de les pedres angulars de la filosofia wilderness, que reivindica la conservació de la natura salvatge. La vida salvatge és harmoniosa, bella, lliure i necessària per l’home, ja que el regenera i el fa feliç.
Tot això ho deia Thoreau a la segona meitat del segle XIX. Des d’aleshores ençà el món ha canviat molt, al menys pel que fa als aspectes tecnològics; tantíssim que probablement el filòsof no es sabria reconèixer en el món actual ni en el seu país. El sistema tecnocientífic, cultural, polític, econòmic i social ha tingut i té fortíssimes transformacions. Sembla que tot estigui en constant mutació, la societat cada cop és més complexa, però sorprenentment en aquest nou context l’acció de caminar, que podria semblar condemnada a l’extinció, recobra un nou sentit. En un món sotmès a la tecnologia –i al seu símbol més immediat: l’automòbil- cada cop més s’accentua allò que en Thoureau era el valor radical, trencador i de repte implícit en l’acte de caminar. Caminar és viure a peu pla i exigir una dimensió humana a les coses.
En l’esforç per a retrobar el sentit de caminar en l’inici d’un nou segle ens pot ajudar el llibre del professor francès i conegut antropòleg cultural David le Breton, Èloge de la marche (Éd.Métailié, Paris, 2000). Aquest docte i aparentment cartesià membre de l’Acadèmia ha dedicat ni més ni menys que 200 planes a lloar en un bellíssim assaig la màgia del caminar.
En el món occidental actual, que té un sistema de funcionament cada cop més altament tecnificat i sofisticat, caminar aviat serà acte subversiu. Al primer món l’automòbil i les seves infrastructures ho envaeixen tot. Sembla que l’home només existeixi com a comprador o usuari del cotxe i només tingui rellevància com a vianant, es a dir, supeditat a l’automòbil. Però Le Breton ens recorda que existeix una condició humana anterior, una escala natural i no maquinista del temps i del paisatge. Reivindicar un acte elemental i purament primari com el caminar posa en qüestió el domini de la tecnologia i els seus valors cada cop més imperants en el pensament actual. Quan el món es va tornant tecnològic és urgent recuperar el propi cos i l’autonomia personal. Caminar és recuperar la dimensió natural de les coses i alhora un acte de resistència i una forma de coneixement, un mètode d’immersió en el món natural, un sistema per penetrar a la natura, per descobrir una nova geografia, un nou cosmos, un nou ecosistema, fet a escala humana.
Posar-se a caminar és iniciar un acte purament gratuït i estrictament biològic, i per això sembla estrany o clarament insòlit en un món on tot té preu i allò bo sembla que hagi de ser necessàriament tecnologic. Le Breton arriba a escriure que: “caminar és donar un cop de peu al capitalisme”, és un acte de resistència front un sistema polític, social i econòmic que enlloc d’alliberar a l’ésser humà l’esclavitza. Caminar és un acte de llibertat i desafiament.
Però caminar expressa també d’altres bondats, que Le Breton explica amb intel•ligència. Segons la seva anàlisi, el camí obre noves portes al món, torna a la persona el sentiment feliç de l’existència i li permet pensar i meditar. Caminar ens permet donar una nova dimensió al temps i a l’espai, exigeix una actitud d’humilitat i una nova forma de mirar l’entorn.
En plena perspectiva epicúria Le Breton assenyala que l’activitat de caminar no hauria de ser contemplada des d’un vessant esportiu, com a font de patiment o penalitats. Caminar pot ser un esport per aquell que així ho vulgui, però fonamentalment és una invitació a redescobrir un dels plaers essencials de la vida, el tornar a gaudir dels sentits corporals, sentir-se viu.
Per això filòsofs com Sòcrates i com Aristòtil explicaven les seves lliçons tot caminant i fent conversa. Caminar és una porta oberta a la filosofia i al pensament; perquè és un diàleg amb la natura i amb l’home interior; com deia Machado quan caminem fem conversa amb l’home que sempre va amb nosaltres. Quan el caminant es pregunta d’on ve, a on va i el perquè, esdevé en certa manera filòsof, ni que sigui poc avesat als conceptes. Pràctica una filosofia primigènica, potser simple però essencial. El camí ens fa, ens construeix, ens transforma i ens ajuda a avançar cap a una ètica personal que pot ser molt útil per la llarga marxa de la vida. Lúcidament Le Breton indica que caminar sense fi per no arribar enlloc no pretén conjurar el pas del temps ni la mort, que inevitablement és la fi de qualsevol camí, sinó que la meta està en el propi camí, no en l’arribada al destí.
Al llarg de la història han estat molts els escriptors, pensadors i viatgers que han parlat del caminar. Els filòsofs del XVIII viatjaven a peu per tot Europa, i en la modernitat Rousseau, Kierkegaard (va dir allò de Caminant és quant he tingut les idees més profundes i no conec cap pensament important que la marxa no permeti formular) Nietzsche (que deia que havia tingut la visiö del Zaratrusta en les seves llargues caminades muntanyenques) Jünger, Benjamín, són alguns dels molts exemples entre els qui han lloat el caminar. I això per no parlar dels viatgers, que eren alhora exploradors geogràfics i investigadors de tremp moral. De Tirant lo Blanc a Josep Maria Espinàs han estat legió els que han caminat per viatjar i descobrir nous móns no només a fora, sinó a l’interior d’ells mateixos, transformant-se al mateix ritme que feien seu el paisatge.
Avui ens ha semblat que recordar aquí Thoreau i presentar Le Breton era una bella manera de recuperar aquest fil humanista que va d’un autor a un altre, i repensar una acció humana inconscient que ens pot obrir unes portes d’insospitades conseqüències. Caminar és un acte purament biològic, immediat i per això mateix etern que ens obre les portes del coneixement i ens marca un camí planer i universal per a la saviesa .
